entre tu i jo, gris

Dissabte dia 4 de desembre s’estrenà, a l’Auditori d’Alcúdia, l’obra “Entre tu i jo, Gris”, escrita pel meu fill Sebastià. La companyia Coincidències Teatre, magistralment dirigida per Ona Borràs, va aconseguir transmetre emoció i una exquisida sensibilitat als més de cent vint espectadors, fins al punt que quan va caure el teló qui més qui menys tenia els ulls com a tomàtigues.

Aquí deix un fragment de l’obra:

Sí, estic molt bé. No t’enyoro, ni penso en tu. Les teves paraules es van esborrant així com van arribar, i de cada cop veig els moments que vam viure junts més borrosos.
La teva veu es difumina en el record, amb els teus ulls, la teva olor o els teus llavis. Qui m’ho havia de dir? Aquells llavis que tan m’agradava mossegar, on em vaig amarrar per por de morir enmig de la tempesta, avui no són més que una anècdota d’un passat que de cada dia sembla més un somni, un malson.
No recordo, per exemple, el primer dia que em vas dir que m’estimaves, com qui no vol la cosa, i que em vaig posar tan nerviós.
Tampoc recordo el primer cop que ens vam veure. Dues mirades que cercaven veure el que tan esperaven en l’altre. Jo ho vaig trobar; tu no. Potser així jo tampoc ho vaig trobar, doncs.
Recordes el darrer dia que vam estar junts? Tu sabies que era el darrer, i jo esperava que em diguessis que no, que m’estimaves tan com deies, que tot aniria bé. A això, per descomptat, tampoc ho recordo.
Ho he oblidat tot, amor meu, com aquell que oblida dades imbècils com la llista de la compra, la taula periòdica o els verbs irregulars anglesos. Per a mi no has estat molt més que això. M’has servit de ben poc.
I si escric això no és, en absolut, perquè necessiti parlar amb tu, tot i que sembla que m’ignores.

T’he oblidat, i quasi no t’estimo, ja. Quasi.
Creu-me.

estat d’alarma

Aquest migdia, el “Gobierno de España” ha decretat l’estat d’alarma per la crisi aèria que ha creat un caos estatal des d’ahir horabaixa, a conseqüència de la negativa dels controladors aeris a treballar.

Fins ara havia defensat les reivindicacions laborals dels controladors; més si tenim en compte que el “Gobierno de España” els havia modificat unilateralment les condicions de treball, com ha fet amb tots els funcionaris, sense donar cap possibilitat d’acord que no passi per la submissió incondicional a la voluntat capriciosa del ministre Blanco.

Però aquesta vegada els qui s’han passat són els controladors. No es poden negar a treballar així com així, sense previ avís, sense una convocatòria de vaga d’acord amb les normes que regulen el dret de vaga. I encara menys sabent que amb la seva actitud estan provocant greus perjudicis econòmics en un moment especialment delicat, en què tothom s’està estrenyent el cinturó, i ells es posen d’acord en no treballar sabent que causen milers de milions de dany a l’economia.
I no sols a l’economia, sinó que en el cas insular el fet de no poder-se desplaçar pot causar perjudicis irreparables a moltes persones.
Entenc que els usuaris afectats haurien de fer ús de les xarxes socials per constituir una associació, per tal de contractar els millors bufets d’advocats i exigir responsabilitats civils i penals a qui correspongui. Evidentment, als controladors. Però no només a ells.

I dic que no només a ells, perquè dos no es barallen si un no vol. Aquesta imposició dictatorial unilateral, aquesta actitud constant d’amenaça, de confrontació permanent, de provocació xulesca d’en Pepiño Blanco envers un col·lectiu, no es pot consentir de cap de les maneres. Entenc que aquest ¿encara?! ministre també n’és responsable, ja que la seva actitud ha provocat aquesta situació. La causa-efecte és clara. I amb ell, la resta del “Gobierno de España”, que s’omple la boca de la paraula diàleg mentre governa a cop de decrets, com si d’en Franco es tractàs. Entenc que a aquells que representen el PSOE en qualsevol càrrec públic, avui se’ls caigui la cara de vergonya, ja que als meus ulls són co-responsables de la situació que estam patint; la única sortida digne que els queda és abandonar el partit. No dic que dimiteixin del càrrec, però com a mínim que deixin de formar part d’un partit que ha demostrat sobradament i repetida la seva ineptitud per a governar, i enfonsa de cada dia més aquestes Illes.
Me preocupa que si no rectifiquen ràpidament la seva actitud, arribi a caure una gota que ompli el tassó i el faci vessar. Després ens lamentarem tots.

delirium tremens

No hi ha res a fer, debades intent veure qualque programa que m’interessa a la tele i tanmateix me qued dormit com un tronc al sofà.

Com ahir vespre. Me vaig dormir tan profundament que vaig tenir un somni estrany: el millor equip de futbol de tots els temps jugava un partit contra una mescla rara de futbolistes, galls de brega portuguesos, porcs ibèrics i un verro amb accent sevillà. I això res, lo més estrany és que sentia música de fons, interpretada per una filharmònica perfectament afinada, dirigida per un al·lot de Santpedor. Fins a cinc peces, varen interpretar. També en varen sonar una amb en Freddie, taral·lejant aquella cançó de Queen ¿com es diu? We … no se què, ho record tot confús, és el que tenen els somnis.

Dins de la confusió se’m varen aparèixer imatges d’en Mas, n’Oriol Pujol, en Felip Puig, en Puigcercós i en Laporta, jugant un partit de bàsquet enmig de la Castellana, amb un marcador on es podia llegir 81-59. I jo venga donar voltes a aquest marcador, i més voltes, fins que vaig resoldre l’enigma. El 81 surt de sumar 62+10+4+(5-0) = 81. El 59 és la suma de 28+18+10+3.
I encara n’hi haurà que diran que els catalans som aferrats, sense valorar que, amb la crisi que estam patint, anam repartint paneres a tort i a dret.

El més estrany de tot és que encara no m’he despertat. No sé si va ser un somni, o si és que estic patint un delirium tremens. Acab de llegir a la premsa Barça 5 – Reà Madriz 0. Me pessic, … estic despert!

feliciòmetre

En aquest temps de crisi econòmica som cada dia més els qui ens sentim insatisfets, irritats, nirviosos, estressats, fins i tot deprimits, perquè no podem mantenir el tren de vida material que havíem assolit en els temps de vaques grasses. Ens sentim infeliços. 

Davant d’aquesta situació, em faig una pregunta: ¿com es mesura la felicitat? ¿com la mesuram, cadascú de nosaltres?

Per sentir-nos bé, satisfets ¿hem de tenir el darrer model de telèfon mòbil, un televisor Led HD 3D, un cotxe nou, anar de viatge cada any, vestir a la moda que ens imposen les marques, …? ¿són aquests els valors de la nostra societat?     

Potser ara, en temps de crisi econòmica, és un bon moment per a revisar els criteris del nostre barem per a mesurar la felicitat. Siguem crítics amb la nostra manera de ser feliços.

Parlar amb els amics pel simple plaer de parlar-hi, contemplar una posta de Sol, fer o rebre una carícia, escoltar una cançó, regalar un somriure, ajudar a un fill a estudiar, olorar la roba neta, tornar a mirar velles fotografies, … Són tants i tant senzills els plaers que tenim al nostre abast, que moltes vegades no els donam la importància que tenen.

No dic que sigui fàcil, però es tracta de conscienciar-nos que tenim suficients quirats humans per saber que serem més lliures sense el pes de la dependència de tantes coses. Si som capaços de girar la truita, d’assumir uns valors de caire menys material i més humanístic, estic convençut que aconseguirem una cota més elevada de benestar, ens sentirem millor, serem més feliços.

estic rellegint … la mà del jardiner

La mà del jardiner és una novel·la d’Antoni Vidal Ferrando, guardonada amb el premi Sant Joan 1999.

Tot i ser una novel·la, diria que té vocació de crònica d’un poble del xaloc mallorquí, de mitjan segle XX, escrita des del record i la consciència de qui era un al·lot en aquelles saons. Una crònica impregnada d’ironia i de l’extraordinària sensibilitat poètica de l’autor. Una història escrita en clau de sàtira i en clau d’amor.

Quin plaer, retrobar mots que formen part del meu passat remot, de quan no feia l’alçada d’un ca assegut, que ja havien desaparegut de la meva parla –o que només record per haver-los sentit dir als padrins-, i que quan he retrobat en aquest llibre m’han transportat en el temps, fins aquells dies en què la padrina de Calonge, na Margalida de na Corme, veient-me assegut al sofà mirant uns dibuixos animats, me podia demanar com si res “¿que estàs encortat?”. Encortat s’emprava com a sinònim d’embadalit, encantat. Així mateix, hi he trobat moltes altres paraules en desús, com felló o el sen –per referir-se al sen Blai Bota. La sensació, salvant les distàncies, és semblant a l’escalfor que puja galtes amunt en guaitar dins d’una mata i trobar-hi tres o quatre esclata-sangs.

Amb aquest llibre hi he mantingut una relació curiosa. La primera vegada que el vaig començar a llegir, en el primer capítol ja el vaig desar a la prestatgeria, on va romandre un parell d’anys, fins que un dia ho vaig tornar a internar. Aquell segon intent va ser molt diferent, ja que no només el vaig acabar de llegir, sinó que es va convertir en una de les meves obres preferides. Ara, passats un parell d’anys més, he decidit tornar-lo a llegir, i cada plana, cada frase, cada mot, ressonen dins meu amb tanta força com si s’hagués convertit amb part de mi mateix. No és una obra mestre, sinó LA gran obra mestre de la literatura catalana.
Ja entenc que el gust per l’art és subjectiu, i cadascú té les seves preferències, però la riquesa lingüística, històrica, social i cultural de La mà del jardiner, es mereix un lloc d’honor entre la flor i nata literària.

Potser algú posi en dubte si la meva condició d’ex-alumne, amic i admirador de don Toni me permet ser objectiu a bastament, però us puc assegurar que de les tres novel·les seves que he llegit –les altres dues són Les llunes i els calàpets i L’illa dels dòlmens- aquesta és la millor, però de molt. I si bé l’autor és més conegut com a poeta, estic convençut que La mà del jardiner ha de perdurar pels segles dels segles, com l’obra sublim que és i seguirà sent.

Imprescindible.

un cremat

Segons el diccionari, un cremat pot ser:

- Enfadat, irritat amb algú
- Beguda feta a base de rom (o un altre aiguardent), cafè, llimona, sucre, etc., que abans de beure-se-la hom fa flamejar una estona fins a la combustió gairebé total de l’alcohol.

Si bé en el temps que estam, no manquen motius per parlar de la primera definició, avui em centraré en la segona.

Ahir vespre hi va haver un sopar de comiat, amb final musical, amb guitarra acompanyant unes veus d’aquestes que posen la pell de gallina.

el barça a tv3

Ara mateix el Barça està jugant el primer partit de la pretemporada, i es retransmet per TV3, així que he pitjat el botó número 3 del comandament de la tele i Oh! Sorpresa: dibuixos animats. Dic

: bé, això deu ser que el fan pel canal 33, hi vaig i … tampoc!

 

Ja hi tornam a ser!

                                                                                                                                Aquest partit, a les Illes, no es pot veure per TV3, ni per IB3, ni per cap altre canal, perquè els cappares de la nostra televisió autonòmica no ens el deixen veure.

D’això se’n diu feixisme. Ho diré alt i clar: tots aquells que ens prohibeixen veure el Barça per TV3 són una guarda de FEIXISTES.

Per què no hem de poder veure la programació íntegra de TV3?

Caaaaa barret! Saps que hi van d’errats.