La revolució necessària (O Montesquieu, o caos)

En un avió ple de passatgers, a l’hora d’enlairar-se varen decidir votar per a decidir qui l’havia de pilotar. I això que hi havia pilots a bord. Però per majoria es va decidir que pilotàs una senyora de mitjana edat i un jove de trenta-i-tants anys, molt eixerits i voluntaris, amb ganes d’ajudar. El problema va venir quan el pilot automàtic no va funcionar. Així va arribar una crisi.

Què hauria passat si, en comptes de les persones elegides per votació, haguessin pilotat l’avió els pilots professionals?

No hi hauria crisi.

Això, que pot semblar tan evident, ho podem traslladar a l’Administració pública.

Entenc que en la creació de la hipermegacrisi actual ha tingut un paper principal el sistema polític. Sense voler restar mèrit als bancs.

El fet que els polítics, que ocupen el poder executiu –govern estatal, autonòmics i locals-, hagin d’adoptar decisions per obtenir el vot dels ciutadans cada quatre anys, afavoreix l’adopció de decisions contràries a les necessitats de gestió dels interessos públics, en favor de decisions populistes.

Com per exemple, la construcció de piscines climatitzades, o camps de gespa artificial, o edificis polivalents, o polisportius coberts, o teatres, a cada municipi, encara que estiguin a dos quilòmetres de l’altre “… perquè és clar, els pobles veïns en tenen i si no en feim aquí, no ens votaran”. I no és res construir-los, després s’han de mantenir any rere any.

Montesquieu, en la seva obra “L’Esperit de les Lleis”, publicat el 1748, va crear el concepte de la divisió de poders en tres branques. Aquestes branques són:

–        La branca legislativa, el Parlament, responsable d’aprovar les lleis, modificar-les i revocar-les.

–        La branca executiva, el Govern, responsable de dur les lleis a la seva aplicació en la societat.

–        La branca judicial, els Jutjats, responsable de jutjar sobre la correcta aplicació de les lleis, obligar al seu compliment i, si s’escau, a reparar el dany produït.

En el nostre sistema polític actual, les tres branques estan tan mesclades que pràcticament es confonen en una sola. És el sistema legislexecutidicial.

D’unes eleccions generals en surt un Parlament, i del mateix Parlament en surt el Govern, i des del Parlament i el Govern en surten nomenaments d’alts càrrecs del Poder Judicial.

Així, els poders Legislatiu, Executiu i Judicial surten tots d’allà mateix. Que tan sols no reflecteix ni la voluntat dels ciutadans, sinó dels cappares dels partits, que fan les llistes tancades amb pany i clau.

Aquesta és la causa de que el sistema estigui en fallida.

És la vertadera causa de la crisi, de totes les crisis econòmiques, les que hem patit fins ara, la que patim i les que patiren d’aquí a quinze o vint anys, si no hem canviat el sistema.

No me n’oblit dels bancs, no; simplement entenc que si des de l’Administració s’hagués fet la feina com cal, no s’hauria deixat arribar els bancs a aquesta situació.

La solució passa per un canvi radical del sistema polític, amb la recuperació de les tesis d’en Montesquieu.

Qualsevol ciutadà ha de poder aspirar, tenir dret, a ser elegit per a formar part del Parlament, en qualitat de polític. I participar en l’aprovació de lleis.

Però el poder executiu, el Govern, enlloc de sortir del Parlament, enlloc d’estar en mans de polítics, ha de ser exercit per professionals, gestors públics de carrera i oposició, que s’ocupin de l’aplicació de les lleis que el Parlament hagi aprovat. Amb criteris tècnics.

I els jutges i fiscals, també professionals de carrera i oposició, no han de dependre per a res, ni del Parlament ni del Govern, sinó que la Justícia ha de ser impartida per professionals lliures, que ocupin el lloc que els correspongui segons el seu mèrit i capacitat.

Seran capaços els actuals polítics d’alt rang d’entendre una cosa tan senzilla?

Estaran disposats a renunciar al poder absolut que ostenten ara?

Si tan sols no són capaços ni d’abolir una cambra tan inútil i cara com és el Senat -autèntic cementiri d’elefants polítics- mentre no s’aturen d’exigir més i més sacrificis als ciutadans, sense voler-ne fer cap ells ¿que en podem esperar?

Ara resulta que sobren mestres, hospitals, funcionaris ¿i polítics? ¿no en sobra cap? A Alemanya, amb més població que aquí, hi ha 100.000 polítics, a Espanya n’hi ha 450.000 ¿per què no redueixen aquesta quantitat a la meitat o menys? ¿Com? Per exemple, abolint el Senat, reduint el número de regidors de cada municipi a la meitat i reduint el número de diputats de cada parlament a la meitat. Si els qui han de donar llum, donen fum, no anam bé.

Tornant a en Montesquieu, en tenir el cotxe espatllat vull que el m’arregli un mecànic, si m’han d’operar vull que ho faci un cirurgià, … per gestionar els interessos generals vull un gestor públic professional.

Serem capaços d’escometre la Revolució necessària, o tornarem a travelar amb la mateixa pedra?

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en opinions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La revolució necessària (O Montesquieu, o caos)

  1. caterina ha dit:

    Què interessant aquest post! Ben cert, en comptes de per professionals i/o entesos, mos ha governat cada element que estam on estam ara, tot i que crec que la crisi també va més enllà de governs com ara banquers, capitalistes, etc. Està tot tan embullat que no sabem per on tirar i el fet de no tenir un sol enemic a la vista fa que no sabem per on tirar. M’agradaria pensar que mos en sortirem. Ara, no sé com, ni quan…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s