EXPROPIACIÓ FORÇOSA DE BÉNS I DRETS SENSE INDEMNITZACIÓ. Retorn a l’esclavitud

Partim d’una certesa: la celebració d’un contracte entre dues parts implica la subjecció d’ambdues parts al seu contingut, sense que cap de les dues pugui, sense consentiment de l’altra, modificar les clàusules del contracte.

Una altra certesa: hi ha una Llei i un reglament d’expropiació forçosa, on queda ben clar que qualsevol persona que sigui desposseïda dels seus béns o drets per part de l’Administració pública -naturalment per raó de l’interès general- serà indemnitzada en la seva justa mesura.

No en faltaria d’altra. De no ser així, estaríem davant d’una apropiació indeguda, d’un robatori, vaja.

La contractació de personal (funcionari) per part de l’Administració produeix l’efecte de l’adhesió del nou personal a les condicions que en aquell moment ofereix la pròpia Administració.

L’Administració, amb bon criteri, per a gestionar els interessos públics vols “els millors”, i per això els selecciona mitjançant unes dures oposicions, que els aspirants preparen durant anys amb un notable esforç intel·lectual, físic i econòmic, ja que no sol ser compatible la preparació adient d’unes oposicions amb la pràctica d’un treball remunerat.

El nou personal, després de superar les dures proves, on s’ha posat de manifest que s’ha seleccionat el millor personal possible, per a poder gestionar de la millor manera possible l’interès general dels ciutadans, ja sigui en matèria de sanitat, educació, seguretat, administració general, etc. , ingressa a l’Administració coneixent quines són les condicions que se li ofereixen. Per això va decidir optar a la plaça, es va preparar i, finalment va superar les proves. Potser amb unes altres condicions no hauria estat interessat en accedir a la funció pública i ja faria anys que treballaria al sector privat, on hauria pogut aconseguir fites laborals i econòmiques a les quals va renunciar per a preparar les oposicions.

L’Estat espanyol, com un estat de dret que –presumptament- és, respecte els béns i drets dels seus ciutadans. També els dels seus funcionaris. O no? Reflexionem-hi.

Un funcionari que va aprovar les oposicions, posem l’any 1990, ha vist com en repetides ocasions, i al·legant raons d’interès general, l’altra part contractant (o sigui, l’Administració) ha anat modificant les condicions de treball que se li varen oferir en el seu moment, i que va aconseguir fitar a través d’unes oposicions.

Però … oh, sorpresa! Resulta que per haver-li llevat drets a través d’aquestes “modificacions contractuals” no ha rebut cap indemnització.

Va començar en Felipe González, amb la supressió de la Mutualitat de Funcionaris de l’Administració Local (MUNPAL), després el mateix PSOE va seguir amb una congelació salarial fins llavors inèdita, es va continuar amb successives congelacions, fins que s’ha arribat al zenit amb el govern actual del PP: per si no bastava amb la congelació, ara ja van per una disminució salarial que en dos anys envolta un 20 per 100 de pèrdua de poder adquisitiu.

Seria lògic pensar que, annexa a la disminució salarial hi ha una disminució de la jornada laboral, o de les responsabilitats del personal. Idò no! Ben al contrari: menys sou, però més hores de treball setmanal, menys dies de vacances, i la mateixa responsabilitat.

Algú s’imagina que en haver encarregat una porta a un fuster per 100 euros, en estar acabada el comprador li digui “idò ara només et pagaré 80 euros i, a més, m’has de fer una persiana inclosa en el preu”? Increïble.

Amb aquesta expropiació forçosa que pateixen els funcionaris dels seus drets, no hi ha cap indemnització, ni previsió en un futur, ni res que se li assembli. Cosses i galtades. Molt bé. I per si no n’hi ha prou, aquells que peguen les cosses i galtades són precisament els culpables, els qui varen crear la crisi econòmica, que ara esgrimeixen per atropellar el personal: els polítics.

Si l’Administració considera que les condicions del seu personal han de ser diferents, les pot canviar, però no pel personal ja existent, sinó per aquells que vulguin entrar amb les noves condicions. A cada treballador se li han de respectar les clàusules del contracte existents en el moment en que firma l’adhesió mitjançant l’aprovació d’oposicions.

Els polítics poden maquillar aquest retorn a l’esclavitud així com vulguin, fins i tot el Tribunal Constitucional es pot fer el suec, tenint en compte que són els mateixos polítics els qui manipulen la judicatura (tornem-hi amb la divisió de poders), poden disfressar la malifeta com a legal. Però mai serà legítim. Com a l’Alemanya nazi, que era legal matar jueus, però mai legítim. La legitimitat està per damunt de les lleis.

Entenc que qualsevol persona de seny que llegeixi això, sigui aquí o la conxinxina, pensarà que no pot ser mai, o que m’he begut l’enteniment. Idò sí, és així de cert i de clar.

I tot això, als ciutadans com els afecta? Els resol la crisi? Això és el més fotut de tot, ja que no només no resol la crisi, sinó que l’augmenta, ja que si els funcionaris perden poder adquisitiu, hi ha una pèrdua significativa de les vendes de qualsevol producte. La roda, sense oli, no roda bé.

Me faran tornar boiet.