l’habitació 203

Fa poc més de quinze anys que vaig ser pare per primera vegada, i ho vaig tornar ser en fa deu i un poc. El sentiment de ser pare (o mare) no és comparable a cap altre. Ambdues vegades me vaig sentir el patró del rumb del Món, damunt d’un nigul, des d’on hauria estat capaç de qualsevol proesa. En aquells moments res no és impossible, i res no importa, més que aquell nadó petitonet, rodonet, callat, adormit, tranquil, dolç, suau, … i que és part de tu mateix.

Aquest moment màgic ve acompanyat –al menys en el meu cas així va ser- d’un altre sentiment molt semblant: pots entendre i valorar millor que mai els teus pares. No els havies vist mai així, fins que et trobes dins de la seva pell; passes de ser fill, a ser fill i pare alhora. És una cadena, i els vincles de la teva baula s’enforteixen, els vols enfortir.

Amb el temps, has d’aprendre a acceptar que aquella part de tu mateix va creixent, i té una vida pròpia, que li pertany, que té gusts diferents dels teus, que pren decisions, que s’enfada, que riu, que plora, que viu la seva vida. No és fàcil, ser pare. Però, juntament amb la sort de poder compartir la vida amb la meva dona, és el millor que m’ha passat.

Avui he anat a conèixer na Marta –petitona, preciosa-, la primera filla d’uns bons amics, en Guillem i n’Apol·lònia. I he jugat amb avantatge, perquè he sabut la immensa felicitat que els envolta ara mateix. Els desig el millor, ells ja ho saben. I esper que l’habitació 203 sigui el començament d’una vida plena de goig, salut i sort per a tots tres. I que la cadena s’enforteixi.